Esglesia Parroquial de Sant Martí Bisbe

print pdf

Les primeres notícies de la nostra església, probablement romànica, les trobem en la butlla del papa Celestí III del 1194 (segle XII); de deu anys abans és el primer esment d’un aleixarenc, i del 1153, en la carta de població de Siurana, la més antiga referència al lloc de l’Aleixar. Tot plegat, doncs, indica l’existència a mitjans de l’esmentada centúria d’un nucli de població ja consolidat.

Hem dit església probablement romànica, no solament pel fet de ser propi de l’època sinó també perquè es conserven nou esteles funeràries situades en les parets sud i oest de l’església, sis de les quals mostren trets de possibilitat de datació entre els segles XII i XIII. Seguim, però, amb els documents que fan referència a l’església.

Del segle XIII, concretament el 1276, el Llibre Verd de la Mitra Tarragonina parla de l’Aleixar com a lloc que pagava el delme corrresponent a l’Arquebisbat de Tarragona; el 1279 tenim notícia del “rectore de Alexar” i el 1280 de la “ecclesia de Çaleixar”. Cap document no refereix, però, el titular de l’església; solament el “Mapa de les esglésies del Camp de Tarragona anteriors al 1300”, en l’obra Catalunya Romànica, anota Sant Miquel de l’Aleixar, qui sap si compartint titularitat, cosa no estranya a l’època, amb Sant Martí.

Del segle XIV, els pergamins de l’AHMA ens n’aporten dades. Una regesta d’un pergamí del 1310 és la notícia que tenim de les obligacions de l’escolà de l’església de Sant Martí de l’Aleixar, entre les quals hi havia la d’ajudar el rector en els oficis religiosos i la de tocar les campanes. El 1323, el Consell convocà talla extraordinària per pagar la reparació de la torre de l’església; el 1328 hi ha una referència a l’altar de Sant Miquel “R. Çalom, capellano, capellanie Sancti Michaelis ins[ti]tute in ecclesia de Allexario”, que, pel que sembla, no es construïa de manera adequada i la cúria va intervenir: “…donat que tal com està construït el dit altar de Sant Miquel és un impediment pels fidels, es mana que en el termini de sis dies es presenti el permís amb el que fou autoritzat construir-lo”. El mateix any, la cúria comunica al rector i beneficiat de la parròquia la prohibició d’emprar llibres, ornaments i vestits de l’Església en una actuació que sembla pròpia d’una llei sumptuària. Ja cap a mitjans de segle, el 1347, es fa fer una campana per a l’església de Sant Martí; el 1365, trobem el sagristà Guillem Mariner, “sacristani beati Martini ecclesie eiusdem loci”, i el 1396, s’encarrega una nova campana.

Aquestes dades i el nom Anticus Miquaelis, que apareix també en els pergamins com a notari i rector de l’Aleixar entre 1345 i 1391, permeten afirmar que la lauda situada actualment al damunt de la porta de l’abadia refereix la fundació de l’església de Sant Martí. L’historiador Antoni Plade­vall, la va transcriure (1983) com a lauda fundacional que al mig té la imatge de Sant Miquel, a l’esquerra l’escut de l’arquebisbe Pere de Clasquerí (segona meitat del XIV) i a la dreta el de la casa comtal de Prades; el text diu: “Antic Mi […] agens rector d’aquesta església i capellà i Arnau [el nom no és segur, hi ha molt tros picat]) Versacons [el cognom ofereix dificultats de lectura] obrer d’aquesta casa, hem fet edificar l’església del beat Martí, bisbe i confessor, l’any del Senyor MCCC cinquanta [hi ha una lletra que suposem que ha de ser una L de cinquanta, no una V de cinc].” Avui, doncs, podem anotar la possibilitat de l’any 1350 com a any de fundació de la que entenem com a segona església, tot al·lu­dint també a Manent (1962), que escriu referint-se a l’església: “tècnics que l’han vista asseguren que hi ha almenys dues esglésies sobreposades”.

Ja durant el segle XV, construït l’edifici, els jurats encarregaren (1440) una custòdia a Bernat Liula, argenter de Montblanc, per 52 lliures, nou sous i tres diners.

Del segle XVI podem anotar un article inèdit de Gabriel Secall que ens dóna notícia d’un contracte signat el 6 de setembre de l’any 1501 entre els jurats de l’Aleixar i el pintor reusenc Jaume Segarra perquè aquest construís, amb fusta de bon àlber, un retaule de la Verge Maria, com el més gran que tenen a Vilaplana, però sense tabernacle, un pam més alt i més ample i amb la Pietat al mig. Desconeixem, però, si s’arribà a construir i on anava destinat. En un altre aspecte, del mateix segle podem referir actituds de la senyoria en relació al fet religiós, com proven les ordinacions anteriors al 1504: “han ordenat que los mostasafs agen d’aver agranada tota la Plaça y aver-la enramada lo dia del Corpus”; o bé el capítol 36: “que no sia ningú que ha burles ni adeveres, ni en ninguna manera, gos jugar ha ningun joch mentre ques diran los officis”; o bé que el 1517 un pergamí esmenta el “sacristanus Sancti Martini dicti loci”.

Durant el segle XVII la documentació ens prova una continuïtat en els acords dels jurats amb la voluntat de dotar l’església d’objectes de culte o per reparar-los. El 1673, el Consell reclamà als terratinents de Maspujols una contribució especial per arranjar una campana de l’església de Sant Martí. El 1678, determinà que “s’encomani al senyor rector la Vera Creu per quant s’ha d’adobar i que la dugui a un argenter”; que la vila fes una imatge de Sant Martí per posar al tabernacle i que el senyor rector “y paga la mitat”. També es demanava que la vila afavorís la confraria de Sant Martí i els comprés vuit lliures de cera. I el 1687 el Consell acordà reparar els desperfectes de l’església i de la casa del Comú. Per això, es decidí fer una fornada de calç i que “cada un y treballiga per lo que los afectara tant en la llenya, com a portar la pedra y portar la cals cuita”. També es va resoldre llogar el predicador de la Quaresma de l’any vinent pel preu de 22 lliures.

Malgrat l’acord de reparar els desperfectes de l’església, la nova edificació ja es devia anar construint perquè, just arribar el segle XVIII, trobem que al llibre de baptismes, en la inscripció de Maria Catharina Àngela Caste­lla, diu: “esta fonch la primera se bateijà en la present sglesia nova”, i això era el 25 d’abril de 1702. Aquesta data fa bona la hipòtesi de Mercè Vidal, que, referint-se a un escut que hi ha dalt al cor, sota mateix del rosetó, i en el qual hi figura la data de 1704, diu: “pot ser l’any en què ja estava bastida la fàbrica del temple”.


 
La façana

A la façana, la portalada és la part tradicionalment enriquida amb escultura. En general, presenta una distribució d’equilibri de masses propera als retaules de fusta. El sòcol està format per uns carreus de pedra de formes geomètriques. El cos principal està dividit en tres parts d’igual alçada. La central, més ampla, inclou la porta d’entrada. Els cossos laterals tenen als flancs dues pilastres amb ornaments romboïdals i quadrilàters, i entremig fornícules, a cada una de les quals hi ha una petxina a la part còncava i una altra de plana en baix relleu sota d’una peanya gallonada destinada a una imatge. L’espai central és ocupat majoritàriament per la porta clavetejada de l’època. Al damunt, un escut ovalat, dins d’un rectangle que suporta una mènsula, mostra un escut del poble i l’any 1725, probablement la data final de construcció de l’edifici. (Cèsar Martinell esmenta el 1711 en el marc del procés de realització de les obres i el 1728 les dóna per acabades).

Un senzill entaulament dóna pas a un tercer cos, que conserva als extrems les boles escorialenques com a peces ornamentals. La resta d’elements —frontons, volutes, pilastres estriades, etc.— tenen com a única funció concentrar l’interès en la fornícula central on hi ha l’estàtua de Sant Martí, que presideix el conjunt. L’actual imatge, obra de l’escultor aleixarenc Josep Llussà, va ser col·locada el 9 de novembre de 1943, en néixer Jaume Figueres Socies, i la hi va col·locar el seu pare, que era paleta. Clou la de­coració de la portalada un altre frontó partit i al mig un Sant Crist. Una mica més amunt hi ha el rosetó, les vidrieres del qual són posteriors a l’è­poca constructiva (possiblement a l’entorn del 1900). Un frontó trian­gular, amb un ull de bou al mig i una bola escorialenca a cadascun dels vèrtexs, remata l’edifici. Amb posterioritat s’afegí, en un dels vessants, una espadanya, avui muda.

Als costats nord i sud de la teulada, surten els extrems de les gàrgoles que representen caps d’éssers fantàstics.


 
L'interior

Està dividit en tres naus: la central, més ampla, i dues de laterals, amb retaules a cada tram simulant capelles. Tanca la capçalera del temple un absis poligonal que no s’aprecia per la part exterior. L’edifici és cobert per una volta de canó seguit, penetrada per llunetes i reforçada per arcs torals que se suporten en pilastres a través de l’entaulament que recorre el temple. Entre els arcs torals i al damunt de la cornisa, unes finestres rectangulars deixen passar la llum. Els arcs de les naus laterals que donen accés a les capelles són de mig punt, excepte la del Sant Crist, on s’assenta l’orgue, i la de Sant Joan a una banda i el baptisteri a l’altra, perquè allí hi ha el cor.

Referirem ara els diferents altars. Entrant a mà esquerra, el que coneixem com de Sant Joan, que va ser destruït el 1936; el segueixen el del Sant Crist, el de la Dolorosa, el de la Mare de Déu del Roser i, en perpendicular, seguint la línia del presbiteri, el del Sagrat Cor. A mà dreta, una vegada passat l’accés al cor i al campanar, trobem el baptisteri —molt reduït—; la capella de les Ànimes del Purgatori; la capella de la Santa Fímbria, en un annex a l’edifici construït més tard; l’altar dels sants Isidre i Cristòfol i, en línia recta amb el presbiteri, l’altar de la Puríssima. Tots són de dimensions similars, excepte la capella de la Santa Fímbria.

 
El Retaule Major

Acabades, doncs, com dèiem, les obres de fàbrica, es van iniciar els retaules que referirem, com bona part d’aquest apartat, seguint Mercè Vidal. Efectivament, el març del 1729 el regidor primer “fa menció de la necessitat d’abillar l’església amb un retaule major i altres adornaments”. La proposta seguí els tràmits necessaris: es fixà una talla al Comú per quatre anys, el rector hi va comprometre aportacions i, finalment, va ser aprovada (1732) pels caps de casa. Aleshores, Blai Macià, comissionat per la junta municipal, es va desplaçar a Barcelona per prendre contacte amb el mestre escultor escollit. Posteriorment, la traça o esbós proposat es presentà al ple municipal i el juliol del 1733 foren nomenats Josep Grau i Blai Ferrater com a pro­curadors del Comú amb plens poders per concertar el retaule amb l’escultor Pere Costa. Paral·lelament, es proposaren contribucions als terratinents de Vilaplana i Maspujols, que en un primer moment s’hi oposaren, però que acabaren acceptant-les: els de Vilaplana (1734), “desitjant viurar en unió y apartar-nos dels gastos de plets y males voluntats que de este litigi se podien originar”, i els de Maspujols, més tard (1740), “per a alleujar la feixuga càrrega que suportaven” els de l’Aleixar.

Encara que no es tingui constància del contracte, sí que es van fer tot un seguit de pagaments en concepte de fusta, transport, jornals a fusters, manyans i altres artesans —la major part de Reus—, o al mateix Pere Costa, fins al 1735, quan els aleixarencs decidiren, a suggerència de l’escultor, fer un nou contracte amb “alguna anyadidura, a més de la segona planta”, o sigui augmentar l’alçada del retaule, i en signaren contracte a l’abadia. L’artista s’hi obligava també a “tallar de sa pròpia mà” totes les figures del re­taule. Pagaments diversos permeten donar per acabat el retaule amb les seves escultures l’any 1737. Aleshores calia daurar-lo, però circumstàncies meteorològiques adverses, terribles secades i en conseqüència collites perdudes no hi van ajudar gens i no va ser fins al 1751 que Pere Costa va fer “lo recibo com està content y satisfet de tots los recibos” pel retaule, o fins al 1857, i encara a iniciativa de la confraria del Sant Crist, que l’Ajuntament no tractà la possibilitat de “blanquejar l’altar major”. La data 1857 que figura als retaules major i del Sant Crist fa efectiu l’acord, però encara el 1859 l’Ajuntament administrà el molí d’oli propietat de la parròquia per destinar el benefici, juntament amb les almoines, al daurat de l’altar major.

Sortosament, avui podem contemplar, del conjunt de l’obra de Pere Costa, l’estructura arquitectònica completa i sis angelets a la coronació del retau­le; la resta d’escultures foren malmeses durant la Guerra Civil espanyola.

El retaule major de Sant Martí és tot de fusta d’àlber daurada i policromada. Té una estructura adaptada a l’absis poligonal de l’església, constituï­da per dos cossos horitzontals, segons l’ordre tradicional que se seguia en el muntatge. El banc té al bell mig la mesa de l’altar, no original sinó afegida l’any 1945, obra de l’escultor Sagarra de Reus. A cada extrem del basament, una porta permet accedir al darrere de l’altar. Els cassetons del banc presenten uns medallons ovalats propis del barroc.

En el cos principal sobresurten vuit columnes d’ordre derivat del compost, adornades amb garlandes enrotllades al seu fust en forma helicoïdal. La part inferior presenta un element decoratiu semblant a una poncella. Aquestes columnes emmarquen quatre figures modernes: Sant Josep, Sant Antoni de Pàdua, Sant Joan Baptista (hi havia hagut Sant Roc) i Sant Sebastià, sobre unes cartel·les que sobresurten i incrementen la sinuositat del conjunt. A les parts extremes hi ha dos relleus policromats amb escenes de la vida de Sant Martí. A la part central, una gran fornícula cobricelava la custòdia dins del sagrari major els dies d’exposició; al seu damunt, i en situació prominent, hi ha la imatge moderna de Sant Martí (1944). La part superior va rematada amb un complex frontis curvilini d’extrems enroscats i, al centre, dos angelets suporten la tarja on figura la data de 1857, l’any en què es va daurar el retaule.

Sobremunta el cos principal del retaule una petita socolada on, fins l’any 1936, hi havia dues mènsules amb les imatges de Sant Francesc Xavier a l’esquerra i Sant Blai a la dreta. El retaule és coronat per un cos més reduït amb una fornícula central on, des de l’any 1987, hi ha imatge de la Mare de Déu (del segle XVIII), donació de Ferran Guardiola i Sala, membre de la nissaga més important de la història aleixarenca. També trobem, com a elements decoratius, unes volutes enroscades, pròpies del barroc, i sis angelets, obra de Pere Costa: dos asseguts als extrems, dos emmarcant l’escut del poble i dos més, la dauració del retaule.

Entre les donacions recents a aquesta església hi ha uns domassos als murs del presbiteri, a banda i banda del retaule, i una catifa a l’altar.

I no deixa de ser curiós que, tenint documentada l’advocació a Sant Martí des de l’any 1310, no fos fins al 1969 (en ple segle XX!) quan els fidels poguessin disposar d’uns goigs a la seva lloança, que mossèn Josep Raventós va tenir l’encert d’encarregar al poeta Marià Manent i al musicòleg, i antic rector de l’Aleixar, mossèn Josep Munné.

L’exterior

L’edifici té la forma d’un rectangle, d’uns 30 metres de llarg per 19,5 metres d’ample. Les parets són fetes de pedra i argamassa. Sis contraforts pel costat sud i quatre pel nord contraresten l’empenta de la volta de la nau central, que està coberta amb una teulada a dos vessants.


 
L'Altar de la Dormició de la Mare de Déu i de Sant Joan

Situat a la primera capella de la nau esquerra de l’església, aquest retaule va ser contractat per Francesc Guardiola, doctor en Drets i fill de l’Aleixar, del llinatge dels Guardiola, a l’escultor Lluís Bonifàs i Massó de Valls, el qual el va executar l’any 1755. Segons l’arquitecte Cèsar Martinell, era ex­cel·lent de conjunt i de detalls ornamentals. Damunt de la mesa de l’altar hi havia una urna amb la imatge de la Mare de Déu adormida. La figura de Sant Joan era esvelta, noble i graciosíssima —emmarcada en una fornícula. Al costat de l’Evangeli hi havia un Sant Francesc molt recomanable; menys graciosa era la figura de l’altre costat, Sant Ramon. En el cos de dalt hi havia Sant Jaume amb un cavall exageradament panxut, que recordava el d’algunes figures eqüestres de Velázquez. Aquest retaule —seguim Mercè Vidal— va ser destruït el 25 de juliol de 1936.

Sortosament, a la descripció del retaule podem afegir la de la “Llitera de la Mara de Deu de ágost” també destruïda el 1936; l’aleixarenc Pau Martí Cardona l’encarregà a l’escultor reusenc Mateu Bellvé/-r Bartolí, i en va fer el primer pagament l’octubre del 1855. Constava de llitera, “mesa y gradas y barandilla y socul y ferros consenblan ala del Pobla de Monbrio qe. una carrosa gornida de seda y las quatra borlas dels angols doradas y lo Llit de aon va colocada la verja en sa gloria dela capsalera dela ataut en dos Angels qe. sostenan la corona imperial y los demes adornos corresponens dela Ataut daurada y Jaspiada”. La memòria oral la recorda situada al mig de l’església i també en processó per la festa de la Mare de Déu d’Agost. Sempre en tenia cura especial Josep Martí Monguillot, de Cal Jepis, nascut el 1863 i fill de Pau Martí; no és d’estranyar que —com ens diuen— per aquesta festa es mostrés especialment actiu i present a l’església.


 

 
La Capella de la Santa Fímbria

Amb posterioritat a l’obra del temple, ja durant el segle XIX, s’afegí a la paret nord una capella dedicada a la Santa Fímbria. De considerables dimensions, va ocupar part del terreny de l’antic cementiri. Té una planta poligonal coberta amb una cúpula que corona un llanternó a través del qual penetra la llum. A cada costat de les finestres obertes a la part exterior del llanternó, unes grans volutes de pedra aconsegueixen un bon efecte decoratiu. A l’interior, la decoren uns medallons amb pintures que representen els atributs de la passió de Jesucrist, mentre que a les quatre cornises hi figuren pintats els quatre evangelistes.

A la capella hi ha tres retaules: el central és de fusta i els altres dos, de guix, pintats amb tons verdosos i daurats imitant fusta o jaspis. També són de la mateixa manera les quatre fornícules que envolten la capella i que contenen les al·legories de la fe, l’esperança, la caritat i les bones obres. Darrere del retaule principal hi ha un cambril decorat amb estuc de guix, al qual s’accedeix per dues escales situades als laterals de l’altar; el dia d’ex­posició rep el reliquiari i durant l’any resta tancat amb unes portes decorades. A la part més alta del retaule central hi ha un relleu de la Santíssima Trinitat en guix policromat, obra de l’escultor reusenc Modest Gené i Roig, fet el 1951; i a sota, en un medalló, hi figura l’any 1900, que deu ser, segons M. Vidal, el de realització de la part decorativa del retaule. Ruiz (1914) anota que va ser restaurada l’any 1900; unes portes de reixa de ferro forjat tanquen la capella. Un altre element de la capella és el salamó, estrenat el 13 de juny de 1897, festa de la Santíssima Trinitat. Modernament, l’any 1968, s’estrenaren els bancs; també s’enrajolà dignament la capella i es diposà una petita mesa separada del retaule per celebrar-hi missa els dies feiners.

Quant als goigs, en coneixem una primera edició força moderna, puix que refereix: “Vingué la persecució / del trenta sis desastrós. / Amb que’s cremaren valors / de lo més sant i sagrat.” N’hi ha una primera musicada, revisada pels Amics dels Goigs i editada per la parròquia el 1968, i una segona, de cinquanta exemplars numerats i acolorits a mà, del 1986.

La relíquia de la Santa Fímbria ha comptat amb una gran devoció per part dels aleixarencs. La primera notícia ens la dóna el llibre d’actes del Consell, quan el juliol del 1730 conté l’acord de donar les gràcies a la relíquia “per haver-nos aliviat de la aigua. Lo sentir de la Junta és de que es fassi festa ab cantòria y cobla y que sia lo diumenge”. En aquest punt, ens sembla significatiu anotar que només 43 anys abans, l’abril de 1687, els aleixarencs demanaren pluges amb una processó dedicada a Sant Blai, i el juny demanaren que s’aplaqués la plaga de la llagosta, amb una altra sota l’advocació de Sant Antoni. En cap cas, doncs, acudeixen a la relíquia de la Santa Fímbria, cosa que faran molt sovint a partir del segle XVIII i a la qual dedicaran una capella durant el segle XIX.


 

 
Retaule de la Mare de Déu dels Dolors

En construir la nova església —la de començaments del XVIII— es va dedicar a la Santa Fímbria una capella amb el seu propi retaule que —per Mercè Vidal— sembla correspondre al que avui està dedicat a la Mare de Déu dels Dolors. Ens ho indica el tema de la pintura central sobre cuir, que tanca l’expositor i que refereix la curació d’una dona malalta en tocar la túnica de Jesucrist. Antigament en aquesta capella s’hi feia el monument i al sagrari s’hi guardava la reserva.

Es desconeix qui fou l’escultor del retaule, però sí que sabem que el daurà l’artista reusenc Josep Llatget, que signà contracte l’abril del 1766 amb el doctor Francesc Guardiola, batlle de la vila, i amb els regidors. S’acordava emprar or de 22 quirats a tota la part visible del retaule, de la fornícula i les dues grades i els perfils o mitges canyes de les portes. La resta de les portes i la mesa de l’altar havien d’anar jaspiades. L’àpoca o rebut final, per un import de 340 lliures, és de l’octubre del mateix any.

Aquesta generosa ornamentació sembla —ara, al nostre entendre— correspondre’s de manera natural amb l’agraïment que els aleixarencs devien sentir per la seva venerada relíquia. No endebades poc temps abans havien succeït els següents fets que recull el llibre d’actes de l’Ajuntament i que relatem: l’1 d’abril de 1752 es van fer a l’Aleixar unes pregàries a la Santa Fímbria per “aplacar una malaltia de mala espèsia que en tres fins a sinch dies se morian”. En els dos mesos anteriors havien mort a la vila 25 persones víctimes d’aquesta malaltia i que, tot i la contractació extraordinària de tres metges de fora, no s’havia aconseguit cap millora. Es decidí, doncs, fer una solemne processó amb la santa relíquia per tot el poble, que acabà amb unes pregàries i novenari davant del seu altar. Pocs dies després, el poble notà una gran millora en els malalts i, concretament, en quatre afectats que ja estaven combregats i extremunciats. Vist això, el Consell, amb l’assistència de tot el poble, decidí fer una gran festa d’acció de gràcies a la “Santa y Sagrada Fímbria, la que nos ha lliurat de tantes malalties tan pernisiosas”. La festa se celebrà el 21 de maig i consistí en un solemne ofici religiós amb cantòria, predicació i processó per tot el poble. Tot seguit es va fer ball a la plaça “i hagueren sis balls per més lluiment de la festa”. L’endemà se celebrà un solemne funeral amb música, túmul, sis atxes i predicació en record i memòria de l’ànima de tots els que havien mort a causa de la malaltia.

Tampoc no ens ha d’estranyar que en la visita pastoral que féu a la vila el canonge Francesc Baldrich al cap de només un any (el 21 de juliol de 1753) els vilatans li expressessin el desig de vendre les joies propietat de la Santa Fímbria per poder fer un reliquiari; el canonge va entendre com a justa la petició i hi accedí. L’agost de 1768 ja s’havia pagat a l’argenter Joan Baptista Ferrando el valor del reliquiari: 163 lliures i deu sous.

Més tard, el 1786, mentre era rector mossèn Jaume Prat, es va fer un altre reliquiari més ric que ascendí a 409 lliures. Tant l’un com l’altre —del referit el 1730 no en tenim notícia— es conserven actualment.

En el transcurs del segle XVIII, doncs, el fervor dels vilatans per la Santa Fímbria s’evidencia sempre que es troben en dificultats, com la falta de pluja. Primer es feien unes rogatives amb novenari i sermó; seguidament es practicava la confessió a gran nombre de persones que després rebien la comunió; al cap d’uns dies es treia la relíquia en processó i s’hi convidaven religiosos a fer el sermó i a representants de Maspujols i Vilaplana: “demanar dels Senyors de Vilaplana y Maspujols si volen assistir en semblan agta. per lo dia se delibrara lo fer dita funcio y lo sentir de tots es de que se pose enhobra lo suplicar a la Santa Reliquia nos afavoresca y sera per lo dia 30 de abril dita funcio” (24 d’abril de 1737). Ja en el segle XIX, determinaren edificar la capella de la Santa Fímbria i hi seguiren fent rogatives i novenes en anys de secada, com el juliol del 1895 i del 1896.

Acabem amb la descripció del retaule, avui de la Dolorosa, seguint Ruiz (1914). Diu que l’altar de la Mare de Déu dels Dolors, d’estil corinti, té al mig un preciós cambril en forma de pavelló, en el centre del qual hi ha la Dolorosa; als laterals hi ha Sant Pere i Sant Pau, de regular estatura, i conclou que “es un altar de mucho trabajo de talla y muy bien dorado”.


 

 
El retaule de la Mare de Déu del Roser

L’altar del Roser el trobem documentat des de l’any 1673, amb una anotació al Racional de las Rendas y Obligacions de la Rectoria de l’Aleixar: “Per una missa ressada als dissaptes de entre any al Altar del Roser”.

Més endavant, l’any 1704, ja són els majorals de la confraria del Roser els que encarreguen el retaule a l’escultor Isidre Espinalt, de Sarral, que el 1708 signà àpoca d’haver rebut les 375 lliures estipulades —part en diners, part en avellanes. I ja el 1735, novament els confrares determinaren contractar l’artista Joseph Cervera, llavors a Alforja, per daurar-lo. J. Ruiz (1914) anota que “fue restaurada en 1913 a expensas de la cofradía”.

El retaule és de composició reticular, a base de plafons, i hi ha representats els misteris del Rosari, segons marcaven els estatuts de la confraria. A la part central, una fornícula amb la imatge de la Mare de Déu del Roser i una altra més reduïda, a la part superior, amb la de Sant Domènec, són coronades per un medalló ornamentat que emmarca la imatge del Pare Etern. Part de l’altar i els plafons laterals i centrals, juntament amb les imatges, van ser destruïts l’any 1939. Durant el rectorat de mossèn Martinell (1946-1949), van poder ser refets gràcies a col·lectes i a la col·laboració de Roser Segimon, que també oferí la imatge (1949) i els seus rosaris de casament. Com que la restauració en talla resultava massa cara, es reconstruí de pasta a la Casa Rius, de Reus.

Una anotació del 1741 esmenta els goigs: “Per l’obligacio que té lo R. De la Pnt. Iglesia de Cantar als Dissaptes los Goigs de Ntra. Sra. Del Roser després del Rosari.” I la confraria es manté vigent —segons documenten els seus llibres— fins a l’any 1971.

Menu

Menú principal

Formulari de cerca