Ermita de Sant Blai

print pdf

L’ermita dedicada a Sant Blai es troba situada a mà dreta de la carretera que puja en direcció a les Muntanyes de Prades, a uns deu minuts a peu de la vila, i és lloc freqüent de passeig dels aleixarencs i destí d’excursionistes.

Les referències més antigues ens les proporcionen uns cairons de fusta policromada que en revelen un origen medieval. Quant a documentació, la més antiga és un pergamí de l’any 1341 a través del qual Maria, esposa de Guillem Tost de l’Aleixar, deixa en testament “opera Beati Blasii, sex denariorum”. Alguns anys més tard (1370) l’infant Joan, comte de Prades, mana als jurats de la vila “que de present liurets e donats les claus an Jacme Roseyll e sa muler Berengaria de la yglesia de Sent Blay”; ja hi tenim, doncs, ermitans.

A començaments del segle XVI (1501) un pergamí ens informa que estava mancada de llum i ornaments i des de Tarragona s’autoritza la petició d’almoines per poder dotar-la d’aquests elements. A mitjans del segle XVII (1655) trobem que en la Memoria dels sensos de Snt. Martí, Pere Alberich, “pagès de Aleixar, crea un censal de propietat a favor de l’Hermita de Sant Blai”, i el llibre del Consell (1678) refereix uns pagamens que la vila ha promès a l’ermità i li adverteixen (1679) que la seva filla i el seu gendre “visquin a casa seva i no a l’ermita”. En temps de secada Sant Blai també és invocat: el 14 d’abril de 1687 el Consell acorda fer-hi una processó per demanar pluges.

Ja en el segle XVIII, el Llibre de Visita Pastoral recull (1738) un decret  de l’arquebisbe Pere Copons que fa referència al mal estat de l’ermita; diu: “Y per lo que respecta a la Hermita de St. Blay, haventnos estat precís el interdirla per sa indecencia fins que se acomode; a fi que puga practicarse mes comoda y facilment, havem aplicat per son reparo tot lo que se està devent, així dels passaments de Comptes, com de las 9 lliures 10 sous que te de renda, ab apercebiment empero de que, si dins el termini de un any no està reparada dita Capella, Manarem derruhirla, sobre que encarregam al R.Rector Nos ne done avís, passat lo referit termini.” No és estrany —escriu mossèn Raventós l’any 1968—, si tenim en compte que llavors s’acabava de construir la nova església i que calia completar l’obra amb el retaule major.

Fins i tot els goigs recullen aquesta renovació quan diuen:

      La vila de l’Aleixar, / amb sa comarca, us visita

      en sa molt antiga ermita /que fou precís renovar…

I si l’ermita necessitava “acomodo”, o sigui arranjament, també els accessos requerien millora, puix que el Racional de las Rendas y obligacions de la Rectoria del Aleixar (1747) recull una promesa de construir un pont que ho afavoreixi: “desitjant jo Dr. Jaume Domingo Prvre. y Beneficiat de la Vila de Valls de facilitar el que se construexa un pont per passar la prnt. vila ab mes comoditat a la hermita de St. Blay…”

Alguns anys després les obres encara no estaven acabades, però sí ben encaminades. En una nova visita (1753) el canonge Francesc Baldric escriu: “si be la casa del hermità esta molt mala, no obstant se està fabricant una Igla. molt hermosa y trobam un Altar en dita Iglesia bo y decent ab tots los adornos necessaris per a celebrarse lo Sr. Sacrifici de la Missa, a excepcio del Calser que també te propi dita Hermita, sino que lo tenen guardat en la Sacristia de la present vila del Aleixar.”

De José Ruíz Fernández, excursionista instructor de la tropa d’Exploradores de España, tenim una descripció (1917) de l’interior de l’ermita que traduïm: “D’una sola nau, té l’altar major d’estil gòtic modernista, amb el tutelar al mig i als costats Sant Roc i Sant Francesc. En els murs laterals del presbiteri hi ha dos llenços grans a l’oli que representen les Ànimes el de la dreta i Sant Antoni el de l’esquerra. Aquest darrer va ser retocat el 1766 per Joan Alborná. A més de l’altar major té sis petits altars laterals o retaules sense res digne de ser anotat.”

I de Gras i Elies, una descripció de l’exterior, a començaments del segle XX, que ni ens proposem de traduir: “entre altos cipreses y bosques de pomposos avellanos cantan a cientos melodiosas aves; auras impregnadas de perfumes orean bellas, diminutas y variadas flores; juguetones arroyos bajan del monte y se deslizan entre la mullida hierba; las masas de ovejas dejan oir sus balidos que se juntan a los cantos de las muchachas que van por agua a la abundante y cristalina fuente, y al vibrante son de la campana de la ermita que da el poético toque del Agnus”; únicament podem afirmar que “de campana, l’ermita n’ha”.

Les vicissituds del segle XX van motivar que, després de la Guerra Civil espanyola, de l’interior de l’ermita no en quedés res, i després (llibre d’actes de l’Ajuntament, 1939) fos necessari fer una sèrie d’actuacions encaminades a superar-ne les conseqüències: es va dur a terme l’acte simbòlic de reposició de la imatge del sant; es va dotar d’una mesa (1945), obra encarregada a l’escultor Modest Gené de Reus per a la parròquia i col·locada després a l’ermita; l’any 1953, s’hi celebraren festes solemnes “amb ocasió de la restauració”; fins al 1966 —una “mida” ens ho recorda— no s’hi va portar la llum; el 1981 es va refer la teulada; el 1983 s’hi va dur l’aigua; el 1997 es va enrajolar amb pedra natural i, encara ara, cal anar treballant periòdicament tant a l’edifici com al seu entorn per conservar-la i millorar-la al servei dels vilatans i dels molts grups de persones que hi fan estada.

Quant a la novena a Sant Blai, mossèn Pau Virgili es va veure obligat a escriure-la i fer-la imprimir el desembre de 1889, amb la finalitat de satisfer la pietosa urgència dels feligresos, “alarmats per la reaparició de la diftèria en aquesta població”. I el rector de la parròquia, l’any 1968, va observar que calia renovar el text “per tal d’acomodar-la a les actuals circumstàncies, bo i conservant-ne moltes expressions”. Des dels anys setanta, “fer la novena” és record.

Atesa per ermitans des dels seus inicis, una pintura de J. Mir El vell er­-mità, n’immortalitza el de començaments del segle XX. Ca l’Ermità continua referint, algunes vegades, una casa del carrer del Forn o algun tros de terra, i encara es conserva viva en la memòria dels aleixarencs la darrera ermitana de tombants dels anys vuitanta del segle passat.

Quant als vitralls, n’hi ha dos idèntics i d’estructura simètrica que lluïen en el cercle central —avui aquesta part ja no hi és—: un la mitra i l’altra possiblement un bàcul.

Menu

Menú principal

Formulari de cerca