Encara se’n conserven unes parets rònegues; la que dóna al nord està prou sencera. Està situada a ponent del poble, a deu minuts a peu. Apareix documentada en el llibre d’actes del Consell (1671) quan es pren l’acord d’encarregar una campana per a l’ermita, o bé (13 de juny de 1687) quan acorden “que se fassas una profaso de pregarias a Sant Antoni per la plaga de la llangosta y ques llogia predicado y que tot los que asistiran a dita profaso vaigigan a peu descals”.

Posteriorment, i en el llibre de visites parroquials, es mana que s’hi posin coses (1732) i hi consta que no deixen fer-hi missa (1738). Però s’hi devia posar remei perquè el dia 13 de juny de 1817 “fou reconciliada l’ermita de S. Antoni de esta, profanada per las tropas enemigas francesas y nostras en la guerra passada…” (es refereix a la guerra del Francès, 1808-1814). Amb tot, aquesta normalitat va durar poc, perquè vicissituds del XIX, les carlinades, la devien tornar a afectar. En aquest sentit, el Diccionario Madoz, publicat el 1850, s’hi refereix dient “…y una capilla que habia también fuera de la villa dedicada a San Antonio, ha sido destruida durante las calamidades de la guerra civil”. Una visita pastoral del 1853 ja només esmenta l’ermita de Sant Blai i, encara en una altra del 1870, es diu: “no existiendo la ermita de San Antonio de muchos años en esta parte”.

A finals del segle XIX un capellà de la vila, en guarir-se d’una malaltia, es proposà de refer-la i demanà ajuda als vilatants. El senyor Lluís Barberà Xatruch, del mas de Borbó accedí a col·laborar-hi i féu tallar fusta en lluna vella d’Advent, però la iniciativa no es va consolidar i fa només uns vint anys que a la fusta se li donà una nova finalitat. Són molts, doncs, els anys que fa que l’ermita està enrunada, que potser encara resisteix perquè en fa menys que uns troncs en mantenien viva la possibilitat de rehabilitació.