Els antics territoris

print pdf

:: El mas de Salvià
:: Maspujols
:: Mascabrers
 

La importància històrica del terme de l’Aleixar, un dels més grans del Baix Camp, queda demostrada també en estudiar l’evolució dels antics territoris que en van formar part, bé com a dependències administratives amb una autonomia relativa (és el cas de Maspujols) o bé com a simples agregats de població dispersos pel terme corresponents a antigues masies o hisendes rurals d’una certa importància (és el cas de Mascabrers i de Salvià). El cas de Vilaplana és més complicat de determinar perquè, tal i com indiquen Pere Anguera i Albert Manent, la seva possible dependència administrativa de l’Aleixar fins al segle XIV no ha quedat prou demostrada en no existir cap document ni estudi que avali aquesta possibilitat. Ara per ara, doncs, tot fa pensar que Vilaplana té uns orígens vinculats a la Mussara.

_________________________________________________________________________________________________________

El mas de Salvià

Segons la documentació consultada, l’antic terme de Salvià fou donat a repoblar cap a finals del 1174, sense que, per ara, hagi estat possible establir quina fou la seva ubicació geogràfica original, per molt que fins al segle XVIII en tinguem referències documentals. 

Relacionats amb aquest topònim hem trobat referències a la riera de Salvià (continuació natural del barranc de l’Aigua Sana, més avall conegut per del Salt); el mas de Salvià (conegut documentalment fins el segle XVIII); les quintanes de Salvià (partida de terra) i el camí de Salvià. Aquests topònims van ser recollits per Albert Manent en la seva Toponímia, en la qual apunta també una interessant hipòtesi: el mas del Barrot, avui totalment en ruïnes, però amb traces d’haver estat una gran propietat, podria ben bé haver estat l’antic mas de Salvià. La història oral atribueix a aquest mas una gran importància i si Manent el relaciona amb Salvià és perquè es troba al bell mig de la zona del terme aleixarenc on, com hem vist abans, són nombro­ses les referències a Salvià. Per altra banda, uns documents del segle XVII esmenten “Elisabeth Cabré Sovià” vinculada a la família dels propietaris del mas del Barrot.

L’autèntica dimensió històrica del que va ser el mas de Salvià però, ens la dóna la consulta de la documentació d’arxiu. En alguns pergamins i ma­nuals notarials del segle XIV és freqüent trobar referències a Salvià d’aquest tipus: “Mansis Salvia termini de allexario”. El 25 d’octubre de 1332 un pergamí conservat a l’Arxiu Municipal de l’Aleixar ens parla de “Arnaldus Selvat et Raymundus Nadalia de Silviano”, que intervenen, com a representants del mas de Salvià, en la signatura d’un acte protocolari molt important entre la Universitat de l’Aleixar i el comte de Prades, que consistia en el pagament de tres mil sous al comte per redimir la vila de la seva dependència d’uns ciutadans de Barcelona que l’havien comprat l’any 1327. En aquest acte intervenen els tres jurats de l’Aleixar, els caps de casa de la vila més importants i els representants dels masos més grans del terme (Maspujols, Mascabrers i Salvià), la qual cosa ens fa pensar que aleshores el mas de Salvià havia de ser una propietat rural d’importància. 

El 8 de gener de 1415, en una convocatòria a Consell General de la vila per discutir el pagament d’una sèrie d’impostos apareix “Raymundus Moster de Salviano”. Posteriorment, el 12 de maig de 1438 es produeix la signatura d’un acord entre els consells municipals de Reus, Castellvell i Almoster, per una banda, i “entre los homens del Condat de Prades habitants en lo loch del Alexar e del Mas dels Pujols e del loch de Salvià” per l’altra, per establir l’aprofitament mutu dels emprius o béns comunals dels seus termes limítrofs com boscos, pastures, forns de calç, etc., fet que posa de manifest un cop més la importància del mas de Salvià en aquella època. Finalment, el fogatge de 1496 atribueix un foc (aproximadament unes quatre persones) al mas de Salvià, representat per “Johan Cabrer de Salvinya” com a cap de casa d’aquesta propietat.

_________________________________________________________________________________________________________

Maspujols

La història de Maspujols pel que fa a la seva vinculació amb l’Aleixar és, fins al 1629, la d’una lluita constant per independitzar-se’n. Tot sembla indicar que el nucli originari de la població s’aniria estructurant al voltant de cal Pujol, antigament el “mansi dels pugols”.

A partir del segle XIV nombroses referències documentals precisen aquesta relació, com per exemple una del 1337 que diu: “Manso pugollorum termini Allexari”. És possible que aleshores hi hagués algun altre mas dispers per les rodalies, perquè de molt antic, probablement des de finals del segle XII, els habitants del llavors agregat de l’Aleixar també eren coneguts com els “hominum de Rocabruna” (1320). De fet, una partida del terme de Maspujols s’anomena Roquesbrunes, i la tradició oral i documental diu que aquesta partida és la que donà nom als primitius habitants d’aquest lloc.

Un cop assolida una determinada importància com a nucli de població durant els primers anys del segle XIV, ben aviat els homes de Rocabruna van començar a enfrontar-se amb els de l’Aleixar per aconseguir la seva independència com a municipi. Començà així un llarg camí de litigis, sentències, requeriments, etc. que s’allargaria per espai de més de 300 anys i que no s’acabaria fins al 1629 amb la segregació de Maspujols del terme de l’Aleixar. Aquest procés, com veurem a continuació, va ser complex.

Per començar, el 6 de juny del 1320 una sentència del comte de Prades obligava “als homens de Rocabruna a que estiguin subjectes a les Ordina­cions de la vila del Aleyxar”. Uns anys més tard, concretament el 10 de gener de 1383, una altra sentència declarava que “los homes del Aleyxar pugan parar carnisseria en Maspujols”. Aquestes constituïen dues poderoses raons per començar a pledejar: el control de les ordenances municipals i el de la carnisseria.

De les ordenances, els homes de Rocabruna en podien treure el control directe dels seus afers municipals (de fet, l’any 1622, com veurem més endavant, el comte de Prades ja els autoritza a tenir ordinacions pròpies) i de la carnisseria que, juntament amb el forn de pa i la ferreria, constituïen els pilars bàsics de l’economia autosuficient de moltes viles i llocs al llarg de l’edat mitjana, es podien assegurar el proveïment adequat d’un producte de primera necessitat com la carn de moltó, així com el control de la seva producció, dels ramats i de l’evolució dels preus de la carn.

Cap d’aquestes dues aspiracions s’aconseguiren de seguida i al llarg de tot el segle XVI i de bona part del XVII, fins i tot molt després del 1629, foren constants els litigis entre Maspujols i l’Aleixar: uns reclamant insistentment autonomia municipal i els altres defensant aferrissadament els seus privilegis i drets immemorials.

Pel que fa a la carnisseria de Maspujols, sembla que l’any 1391 ja n’hi havia i que l’administraven, però consta que els mostassafs de l’Aleixar hi tenien el control de preus, de les mesures sanitàries i de qualitat. Més endavant, una disposició del 24 de setembre de l’any 1578 deixava ben clar que “ninguna persona puga tenir carnisseria en Maspujols sens consentiment dels homes del Aleyxar”, la qual cosa és ben explícita.

L’any 1530, una sentència del batlle general de les Muntanyes de Prades deia que els habitants de Maspujols podien ser obligats a pagar els talls del fogatge a l’Aleixar. No cal dir que, en defensa dels drets de Maspujols, Bar­tomeu Vilanova i Joan Pujol replicaren dient que, malgrat que el batlle de l’Aleixar tenia lloctinent a Maspujols, això només els obligava a pagar “los fogatges e oficis e càrrechs de la Iglésia Parroquial coma parroquians de aquella”. A més, invocaven que tenien costum d’escollir cada any un jurat, encara que no tinguessin mostassaf, i que, per tant, el nou impost era injust.

I ja que parlem del lloctinent de batlle a Maspujols, l’any 1556 consta que Maspujols ja tenia el dret, reconegut pel mateix comte de Prades, de celebrar consells veïnals i d’escollir jurats, alhora que es reconeixia la facultat del batlle de l’Aleixar de nomenar-hi lloctinent i d’establir l’autoritat dels mostassafs sobre el mateix: “els mostassafs del Aleyxar poden executar banys en la franquesa de Rocabruna comprendida dins lo terme del Aleyxar”.

Amb el temps, doncs, la insfraestructura institucional de Maspujols s’anava estructurant al voltant d’una naixent organització municipal que l’any 1561, a nivell de parròquia, es va veure novament ampliada en virtut d’una concòr­dia signada entre el rector de l’Aleixar i els dos jurats de Maspujols, en la qual es reconeix que “en la església de Maspujols puguin tenir fonts baptismals i cementiri i totes les coses necessàries per a l’administració dels sants sagraments i en les quals fonts puguin batejar llurs infants que d’aquí en endavant naixeran i en dit cementiri puguin enterrar els que morin en dit lloc de Maspujols i no seran obligats d’anar a batejar, ni a enterrar, ni a rebre els sants sagraments a l’Església parroquial de l’Aleixar”.

Tot això comporta també el fet, cada cop més evident, de la necessitat d’una autonomia municipal més àmplia. Així, el 10 de desembre de l’any 1562, la gent de Maspujols demanà formalment al comte de Prades “no ser constituïts dins lo terme del Aleyxar”. La resposta del comte, però, fou contrària als seus interessos quan disposà que “lo lloc de Maspujols és carrer de la vila del Alexar, situat y posat dins lo terme de dita vila”. Així mateix, també es disposava que el carnisser de l’Aleixar tenia l’obligació de proveir de carn el lloc de Maspujols i, fins i tot, fixar-ne l’horari, “cascun dia, almenys de les set fins a les vuyt horas del matí los dies de carn en lo lloch de Maspujols”.

Tot i així, l’autonomia municipal plena s’acostava. L’any 1591 el comte de Prades concedia a Maspujols el dret de poder fer terna de batlle, elegir un mostassaf i nomenar tres jurats. Aquest dret fou confirmat i ampliat novament l’any 1610 pel mateix comte, amb l’afegit de la concessió d’unes ordinacions que ben bé podrien ser les de l’any 1622, publicades i transcrites per Maria Mercè Domènech i Sans i per Josep M. Llauradó i Llauradó l’any 1998. Ens trobem, en conseqüència, amb una auto­nomia municipal de fet, que no de dret, fins a la segregació formal i definitiva de Maspujols del terme de l’Aleixar, que arribaria l’any 1629. El dia 3 de març de 1629 es produeix la signatura de l’acte formal pel qual Maspujols passa a ser un municipi independent en aquests termes:

[…] que la dita Universitat y lloch de Maspujols y naturals y habitants en aquell y partida de Rocabruna sien mantinguts en la possessió de fer terna de batlle y alegir mostasaph y nomenar tres jurats y congregarse y fer tot lo demés que una vila vol y deu fer.

Posteriorment, el dia 11 de maig de 1629 es produí la fitació i delimitació del terme de Maspujols amb els termes veïns de Riudoms i l’Aleixar:

Pronumciem, sentenciem i declarem que el dit lloch de Maspujols y Universitat de Maspujols té terme de per si, dividit, separat i desgregat det terme del Aleyxar que és dita terra de Rocabruna i que per terme de dit lloch de Maspujols sigui tingut, reputat y conservat...

Amb posterioritat a la segregació, encara serien relativament freqüents els litigis entre els homes de Maspujols i l’Aleixar per pagaments de les contribucions de les terres i per temes de jurisdicció eclesiàstica.

Així, l’any 1665 una sentència del comte de Prades obligava els terratinents de Maspujols a pagar les contribucions a la Universitat de l’Aleixar per les terres que tenien en aquell terme.

Més tard, el dia 11 de novembre de l’any 1673, tenim coneixement d’un requeriment per part de la Universitat de l’Aleixar als terratinents de Maspu­jols amb terres en aquest terme perquè contribuïssin a la reparació d’una campana de l’església de Sant Martí de l’Aleixar i a les obres de reparació de la muralla de la vila. Pel que sembla, aquest requeriment va costar molt de ser acceptat per la negativa dels terratinents maspujolencs a contribuir a les obres de millora d’un poble del qual se n’havien segregat l’any 1629; aquesta però, fou la constant dels primers anys posteriors a la segregació. I és que la part sud del terme de l’Aleixar, que toca al nucli urbà de Maspujols, és en gran part propietat de la gent d’aquesta vila.

_________________________________________________________________________________________________________

Mascabrers

Mascabrers és avui dia un llogarret abandonat a uns tres quarts d’hora a peu des de l’Aleixar i a mitja hora de Vilaplana, que l’any 2001 va ressorgir de la seva solitud de llegenda quan l’antic camí de carro que es va construir a finals del XIX es va convertir en una carretera que uneix els pobles d’Alforja, Vilaplana i la Selva del Camp. Una carretera, però, que no ens pot fer oblidar els orígens històrics de Mascabrers que Albert Manent ha fixat en un estudi al qual recorrem en tot moment.

Històricament, Mascabrers devia constituir un mas allunyat del poble de l’Aleixar, del qual sempre ha depès. És molt probable que es construís durant el segle XIII i que anés agafant una determinada importància fins a convertir-se en un petit nucli de població on el 1497 vivien tres famílies: la de Gabriel Sabater, la d’Antoni Mestre i la d’en Joan Sanxo. 

Les primeres referències documentals daten del segle XIV: “Manso dels cabrers” (1328) i “Raymundus Esteve, mansi dels Cabrers” (1331). El fogatge del 1553 ens aporta una nova informació sobre la seva demografia, que en cap cas devia passar de sis o set famílies, i l’any 1691 tenim notícia d’un tal Cristòfol Baget, pagès de Mascabrers, de 77 anys, que anava a portar carretades de carbó al port de Salou. 

Un cadastre del 1716 ens parla també d’una peça de terra de Mascabrers: “pessa de terra de vinya ab alguns cirers a la partida de Mascabrés”. Finalment, l’any 1917 sabem que el nucli habitat del llogarret el formaven, segons un document del 1859, disset cases, i que l’any 1955 s’ensorrà la darrera, amb la qual cosa s’iniciava un llarg camí cap a la degradació que tal vegada la proximitat de la carretera inaugurada l’any 2001 pugui arribar a frenar i convertir en un lloc d’aturada obligatòria, a la vora de l’antic pou que encara resisteix impassible el pas del temps.

És gairebé segur que la desaparició de Mascabrers com a nucli habitat hagi estat condicionada per la seva situació geogràfica, lluny d’un camí prin­cipal i també dels dos pobles més propers (Vilaplana i l’Aleixar). Si el comparem amb l’evolució històrica de Maspujols, veurem que són les cares oposades d’una mateixa moneda. Els dos nuclis de població van néixer al voltant d’un mas, però l’evolució posterior va anar de la mà de la situa­ció geogràfica (Maspujols a la vora d’un camí principal i Mascabrers a la vora d’un camí secundari i més aïllat de les principals vies de comunicació). 

A Mascabrers es feia una vida social d’agrupament i, per exemple, cada casa tenia una clau del pou per treure’n l’aigua i tot i que gairebé tothom coïa pa, sembla que Cal Garriga era el forn del llogarret i que l’era del davant de Cal Guardiola era, de fet, la de totes les cases. 

La història oral ens parla que a la tarda dels dies de festa la gent s’agrupava en família i resaven el rosari. Els dies feiners, hom esperava que passés algun pagès de Vilaplana o de l’Aleixar per informar-se de les novetats. 

En l’apartat de l’anecdotari popular i de les llegendes, l’Albert Manent n’ha recollit algunes com la que parla de l’existència d’un tipus molt pintoresc de Cal Paraire, que duia el renom del Bigoti de Duro perquè un dia es va deixar afaitar el bigoti a canvi de la moneda. Segons la tradició oral recollida a Vilaplana, una filla del vell Cabrers es va casar amb un descendent del mas de l’Anguera i van tenir nou fills; això explicaria potser l’abundància del cognom Anguera al llogarret.

La gent de Mascabrers no tenia festa major pròpia i sembla que celebraven les de l’Aleixar i també les de Vilaplana. Anaven més a missa a l’Aleixar que a Vilaplana i, segons indica Manent, era costum que no comencés la missa primera aleixarenca si no havien arribat els de Mascabrers. En aquest sentit, sembla que hi va haver en algun moment el projecte de construir una petita església a Mascabrers, però els de l’Aleixar s’hi van oposar perquè no volien que es convertís, a la llarga, en parròquia.

Dins del territori de Mascabrers no hi havia aigua en abundància i ningú no tenia a casa cap cisterna ni cap pou. Com que la font del lloc era pobra i un any s’assecà, cap al 1890 decidiren de fer un pou dins mateix del nucli habitat. Aquest pou té uns dotze metres i el corona una mena de caputxa d’obra que sembla una capelleta.

Les collites principals eren el vi i els cereals, especialment el blat, encara que hi havia força olivers, avellaners i, fins al segle XIX, una collita apreciable de roldor. Antigament sembla que llauraven amb bous i que moltes cases tenien arnes d’abelles i criaven un o més porcs per tot l’any. Gairebé tothom devia disposar d’un petit hortet on es feien fesols, bajoques, faves, naps, cols, etc. Per descomptat també hi hagué algun ramat de cabres.

La tradició oral ens parla de l’existència d’un suposat terme de Mascabrers que aniria des de la font del Llop fins al coll de la Batalla. També sembla que, l’any 1877, l’Ajuntament de Vilaplana reclamà el territori de Mascabrers, però se’n desconeixen els motius i com va anar el procés de reclamació. 

Les cases i famílies de Mascabrers eren les següents: Cal Savall, Cal Carxot, Cal Biló, Cal Claret, Cal Racó o Cal Bonifaci, Cal Garriga, Cal Marian, Cal Català, Cal Ponissó, Cal Tonis, Cal Guardiola —més tard Cal Paraire o Cal Xacó. Així surten les onze cases de les quals sempre s’ha sentit parlar. Els de Cal Claret, Cal Català, Cal Garriga, Cal Tonis i Cal Marian van fer cap a l’Aleixar quan començà el procés de despoblació. La resta se’n va anar a Vilaplana o altres llocs. 

Les cases més importants eren Cal Tonis, Cal Savall i Cal Guardiola. A Cal Tonis tenien una premsa on gairebé tothom feia el vi; d’aquesta mateixa casa acostumava a ser el regidor que Mascabrers aportava a l’Ajuntament de l’Aleixar.

El procés de despoblació de Mascabrers es va accelerar al llarg del se-   gle XIX amb motiu de les successives carlinades. L’any 1834 encara hi havia tretze cases i 36 habitants. La darrera guerra carlina de l’any 1872, la manca d’aigua, la inseguretat, els robatoris i un relatiu aïllament geogràfic, van derivar en un procés de despoblació imparable. Abans de les guerres carlines sembla que a Mascabrers hi vivien unes 50 persones, però després de la Guerra Civil espanyola (1936-1939) ja no hi vivia ningú; la majoria de les cases encara eren habitables perquè els seus propietaris les havien mantingut per anar-hi en temps de collita. L’any 1955, com hem dit abans, s’ensorrà Cal Tonis, la darrera casa de Mascabrers que quedava dempeus. 

Actualment, Mascabrers és un munt de ruïnes i només en resta el pou; tan sols l’acció decidida de les institucions i el voluntarisme de la gent podrà salvar per a les generacions futures el record d’aquell llogarret avui totalment ensorrat.

Al voltant de Mascabrers, Ventura Gassol va construir una mena de llegenda literària amb la seva obra La cançó del vell Cabrés (1924). Es tracta d’un drama rural que parla d’una masia que arrossega una llegenda negra i que ha estat molt de temps tancada i sense ser habitada. Segons ens indica Manent, podria ser que aquesta obra estigués d’alguna manera relacionada amb uns crims de l’any 1861. Sembla que uns aleixarencs que mai no van ser identificats, van matar una filla de Cal Tonis, Teresa Anguera i Gebellí, per qüestions amoroses i que aquests fets podrien haver inspirat alguns dels apartats de l’obra de Ventura Gassol. El mateix autor, però, reconeix que ningú fins ara no ha relacionat aquesta obra amb cap tradició de fets tenebrosos malgrat que sembla que el vell Cabrés, una mena de patriarca amb molts fills, va existir.

 

Menu

Menú principal

Formulari de cerca